Aquesta necessitat professional d'haver d'estar sobre la notícia t'aproxima al poder, a les celebritats; molt a prop d’aquelles persones per les quals es pot sentir atracció, personalitats rellevants que han fet coses importants i que mereixen ser conegudes i reconegudes.
Amb la perspectiva que aporten els anys professionals, és justament aquesta relació entre periodistes i poderosos la que més i millor hem de preservar i vigilar.
Quan ets periodista, i exerceixes de bon periodista, pots conèixer amb facilitat la façana neta i polida dels personatges públics; però també, i en aquí trobem la clau de volta del problema, coneixes el costat fosc d’aquells que són admirats i reconeguts per tota la societat. Aquesta doble possibilitat és la que fa de la nostra professió una de les més arriscades, ja que constantment posa en judici de qüestió la capacitat de discernir d'entre el què s'ha d'informar i el que no es pot informar, o no és informació.
La decisió del fins a on expliques i el què expliques és el que ens aportarà valor o no a la feina del periodista. Amb quines paraules expresses el que saps, i amb quins silencis calles el que t’han dit. I com expliques la sensació de traició que aquest silenci provoca?
No ens podem amagar sempre sota l’equidistància. Arriba el moment on decideixes que el que tens a les mans s’ha de fer públic, i assegurar-nos-en abans de que el que expliques respon a la veritat és la nostra responsabilitat d'una feina ben feta. Però saber quin és el moment i com ho hem de fer, la part més dura de la professió periodística.
El periodisme ha de ser la consciència de la societat, i per tant, els primers a tenir consciència hem de set nosaltres, els que som periodistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada