Una imatge i mil paraules

Mentre esperem l’entrevista al President Bosch a “La Butaca”, ens arriben nous documents que s’afegeixen als que ja teníem. Aquesta vegada, a més, són documents audiovisuals que aporten versemblança als fets. Les persones que apareixen, els llocs i les situacions en que els trobem són d’extremada importància per a la informació.

A vegades em pregunto, com podem les persones ser tan fràgils en la nostra actuació diària, per caure en paranys morals i personals.

És clar que el seguiment d’alguns personatges públics i de les anomenades “celebrities” és també una qüestió a revisar per part dels mitjans, en especial pels “paparazzi”, veritables “pirates de la informació” però sense els quals, mai no haguéssim sabut informacions importants. Alhora que també poden provocar resultats nefastos, com de tots es sabut. Com s’arriba doncs a l’equilibri?

Com a periodistes hem de saber destriar el gra de la palla.
La tasca dels caçadors d’imatges, els paparazzi, és una feina dura que només s’entèn perquè la sofisticació dels mitjans i la capacitat de generar notícies és abassegadora, i el públic està acostumat a engolir informació de forma ràpida i continuada.
Amb l’exposició personal els polítics es posen al nivell del carrer, del que pot fer qualsevol ciutadà, i aquesta visibilitat és la que busquen els paparazzi.

Ha arribat però, un punt de no retorn quan els mateixos ciutadans amb els seus mòbils són capaços de fer una part del que fins ara els paparazzi feien, però la situació és la mateixa: les persones amb visibilitat i responsabilitats públiques han de vetllar per què i com ho fan; i els documents de que disposem així ho corroboren, President Bosch.