Que un Secretari de Premsa d'un Govern com l'actual ens expliqui obertament i amb aquesta tranquilitat pasmosa que desconeix l'abús de poder, desconeix! Com si la ignorància en el càrrec comportés la innocència... per arrodonir-ho amb un "jo personalment no l'he exercit mai" ja ens fa pressuposar a quina mena de persona manipuladora ens enfrontem.
Els convido a que analitzin les seves paraules: "...i tampoc tinc la sensació d'haver conviscut amb ningú que l'hagi exercit". De qui ens està parlant? de la seva parella?
De la seva parella si: del seu President. La seva parella política.
L'home per al qui ell vetlla constantment i per a qui, de manera elíptica, ara ens ofereix una cohartada.
El poder l'otorga el poble, si, senyor Cáceres. Però amb l'abús de poder, aquells qui segons vostè han estat els dipositaris de la confiança, ara ja no els poden exigir explicacions.
Abús de poder... un concepte periodístic ens diu senyor Cáceres? Jo li explicaré quina mena de concepte periodístic: L'abús de poder és la desinformació i la manipulació que vostè exerceix amb les seves paraules, senyor Secretari de Premsa.
diumenge, 10 d’abril del 2011
divendres, 8 d’abril del 2011
Rigor Polític?
Rigor polític o excuses de mal pagador?
Aquest breu fragment de vídeo en el que un President Bosch amb posat reposat i vestuari informal, —deliberadament buscant la complicitat i la proximitat amb l'espectador,— dominant perfectament els tempos del seu discurs; ens convenç que el rigor polític està molt per sobre de les petites debilitats que un President, com a persona pot tenir.
Una història, una família,... un discurs carregat de proximitat i de valors molt allunyats del fet polític. I és ben cert que al final les opinions del nostre President Bosch són rigorosament polítiques, però aquestes es troben emmarcades, no en les necessitats del país, ni en una estratègia de govern. Són senzillament una fugida personal de les acusacions que l'impliquen en el cas Desclassificats.
I això, President, jo ho sé, nosaltres, ho sabem. I ben aviat tota la societat civil li demanarà que ens faci un altre discurs, rigurosament polític, defensant-se oberta i directament, d'aquestes acusacions.
Aquest breu fragment de vídeo en el que un President Bosch amb posat reposat i vestuari informal, —deliberadament buscant la complicitat i la proximitat amb l'espectador,— dominant perfectament els tempos del seu discurs; ens convenç que el rigor polític està molt per sobre de les petites debilitats que un President, com a persona pot tenir.
Una història, una família,... un discurs carregat de proximitat i de valors molt allunyats del fet polític. I és ben cert que al final les opinions del nostre President Bosch són rigorosament polítiques, però aquestes es troben emmarcades, no en les necessitats del país, ni en una estratègia de govern. Són senzillament una fugida personal de les acusacions que l'impliquen en el cas Desclassificats.
I això, President, jo ho sé, nosaltres, ho sabem. I ben aviat tota la societat civil li demanarà que ens faci un altre discurs, rigurosament polític, defensant-se oberta i directament, d'aquestes acusacions.
dimecres, 30 de març del 2011
La raó de ser del periodisme
Quan vaig començar a estudiar periodisme, una de les coses que em fascinava era la possibilitat que aquesta professió podia oferir-me de conèixer persones diferents, d’altres àmbits, noves realitats; que sense el pretext d'haver d'informar-ne segurament no podria conèixer.
Aquesta necessitat professional d'haver d'estar sobre la notícia t'aproxima al poder, a les celebritats; molt a prop d’aquelles persones per les quals es pot sentir atracció, personalitats rellevants que han fet coses importants i que mereixen ser conegudes i reconegudes.
Amb la perspectiva que aporten els anys professionals, és justament aquesta relació entre periodistes i poderosos la que més i millor hem de preservar i vigilar.
Quan ets periodista, i exerceixes de bon periodista, pots conèixer amb facilitat la façana neta i polida dels personatges públics; però també, i en aquí trobem la clau de volta del problema, coneixes el costat fosc d’aquells que són admirats i reconeguts per tota la societat. Aquesta doble possibilitat és la que fa de la nostra professió una de les més arriscades, ja que constantment posa en judici de qüestió la capacitat de discernir d'entre el què s'ha d'informar i el que no es pot informar, o no és informació.
La decisió del fins a on expliques i el què expliques és el que ens aportarà valor o no a la feina del periodista. Amb quines paraules expresses el que saps, i amb quins silencis calles el que t’han dit. I com expliques la sensació de traició que aquest silenci provoca?
No ens podem amagar sempre sota l’equidistància. Arriba el moment on decideixes que el que tens a les mans s’ha de fer públic, i assegurar-nos-en abans de que el que expliques respon a la veritat és la nostra responsabilitat d'una feina ben feta. Però saber quin és el moment i com ho hem de fer, la part més dura de la professió periodística.
El periodisme ha de ser la consciència de la societat, i per tant, els primers a tenir consciència hem de set nosaltres, els que som periodistes.
Aquesta necessitat professional d'haver d'estar sobre la notícia t'aproxima al poder, a les celebritats; molt a prop d’aquelles persones per les quals es pot sentir atracció, personalitats rellevants que han fet coses importants i que mereixen ser conegudes i reconegudes.
Amb la perspectiva que aporten els anys professionals, és justament aquesta relació entre periodistes i poderosos la que més i millor hem de preservar i vigilar.
Quan ets periodista, i exerceixes de bon periodista, pots conèixer amb facilitat la façana neta i polida dels personatges públics; però també, i en aquí trobem la clau de volta del problema, coneixes el costat fosc d’aquells que són admirats i reconeguts per tota la societat. Aquesta doble possibilitat és la que fa de la nostra professió una de les més arriscades, ja que constantment posa en judici de qüestió la capacitat de discernir d'entre el què s'ha d'informar i el que no es pot informar, o no és informació.
La decisió del fins a on expliques i el què expliques és el que ens aportarà valor o no a la feina del periodista. Amb quines paraules expresses el que saps, i amb quins silencis calles el que t’han dit. I com expliques la sensació de traició que aquest silenci provoca?
No ens podem amagar sempre sota l’equidistància. Arriba el moment on decideixes que el que tens a les mans s’ha de fer públic, i assegurar-nos-en abans de que el que expliques respon a la veritat és la nostra responsabilitat d'una feina ben feta. Però saber quin és el moment i com ho hem de fer, la part més dura de la professió periodística.
El periodisme ha de ser la consciència de la societat, i per tant, els primers a tenir consciència hem de set nosaltres, els que som periodistes.
divendres, 25 de març del 2011
Els límits de la protecció
als càrrecs públics
El paper del periodisme és cada vegada més complexe. Em plantejo com la forma amb la que expliquem les notícies va directament relacionada amb com les vivim, i en això, hi ha temes que són inevitablement punyents. En l’affaire de Desclassificats que relaciona al President Bosch amb un tèrbol assumpte, és cabdal fins a quin punt estem disposats a viure amb el que sembla que pot haver passat.
La nostra pròpia consciència ens ha de permetre prendre decissions a l’hora d’explicar els fets, per molt importants que en puguin ser les conseqüències.
Pot un president del govern amagar-se darrera el seu càrrec per a esquivar la seva responsabilitat?
I més quan les acusacions són tan aclaparodores?
La protecció que un càrrec institucional proporciona a les persones que l'ostenten és fonamental per protegir la institució i la feina del servei públic; però tambe és veritat que tot té el seu límit, i aquesta és la disjuntiva. On posem els limits?
Segurament el que estem vivint aquests dies amb el cas del President Bosch és una mostra de que el paper del periodisme en política és una de les claus per a discernir fins a quin punt les responsabiltiats s’han d’assumir per part dels responsables polítics.
Està el President Bosch preparat per assumir-les?
En el camp del periodisme, i com a professionals, hem de ser conscients de que tot el que trasmetem com a informació ha d’estar basat en la versemblança, i en aquest cas, especialment! És per això que la nostra obligacio és la d'informar, per molt terribles que siguin els fets i pitjors les seves conseqüències.
La nostra pròpia consciència ens ha de permetre prendre decissions a l’hora d’explicar els fets, per molt importants que en puguin ser les conseqüències.
Pot un president del govern amagar-se darrera el seu càrrec per a esquivar la seva responsabilitat?
I més quan les acusacions són tan aclaparodores?
La protecció que un càrrec institucional proporciona a les persones que l'ostenten és fonamental per protegir la institució i la feina del servei públic; però tambe és veritat que tot té el seu límit, i aquesta és la disjuntiva. On posem els limits?
Segurament el que estem vivint aquests dies amb el cas del President Bosch és una mostra de que el paper del periodisme en política és una de les claus per a discernir fins a quin punt les responsabiltiats s’han d’assumir per part dels responsables polítics.
Està el President Bosch preparat per assumir-les?
En el camp del periodisme, i com a professionals, hem de ser conscients de que tot el que trasmetem com a informació ha d’estar basat en la versemblança, i en aquest cas, especialment! És per això que la nostra obligacio és la d'informar, per molt terribles que siguin els fets i pitjors les seves conseqüències.
diumenge, 20 de març del 2011
Ciutadans davant la informació
Quan els ciutadans es vegin davant de les informacions que mostrarem, quina serà la seva reacció?
M’ho he preguntat moltes vegades, desprès de llegir i rellegir tota aquesta documentació exclusiva de que disposem. En general, la pregunta té rellevància.
Com han d’actuar els ciutadans? Si el seu màxim responsable polític, qui vetlla perquè la nostra societat funcioni, qui té l’encàrrec de ser el primer en demanar explicacions a qui no acompleixi amb les seves obligacions, és el primer en no complir-les. Aquesta és una situació terrible perquè no només està en entredit el que pugui fer el President Bosch, també ho està la pròpia organització política, els partits que la sustenten, la democràcia i el funcionament de tot un país.
Caldran eleccions anticipades?
Alguns ja s’estan postulant com a recanvi de qui sembla en el final d’una brillant carrera política, però no serà massa aviat?
La paraula sempre l’ha de tenir el ciutadà, i per això nosaltres, els periodistes, acomplim amb una doble obligació: informar i contrastar les fonts perquè aquells qui han de ser informats, i desprès prendre decisions, ho facin amb tota la millor i més qualificades dades, comptant amb el màxim de punts de vista possible.
El nostre país en depèn justament d’aquest factor, i aquell qui primer està obligat a acomplir-ho, avui no sembla en disposició de respondre. Els ciutadans estem esperant...
M’ho he preguntat moltes vegades, desprès de llegir i rellegir tota aquesta documentació exclusiva de que disposem. En general, la pregunta té rellevància.
Com han d’actuar els ciutadans? Si el seu màxim responsable polític, qui vetlla perquè la nostra societat funcioni, qui té l’encàrrec de ser el primer en demanar explicacions a qui no acompleixi amb les seves obligacions, és el primer en no complir-les. Aquesta és una situació terrible perquè no només està en entredit el que pugui fer el President Bosch, també ho està la pròpia organització política, els partits que la sustenten, la democràcia i el funcionament de tot un país.
Caldran eleccions anticipades?
Alguns ja s’estan postulant com a recanvi de qui sembla en el final d’una brillant carrera política, però no serà massa aviat?
La paraula sempre l’ha de tenir el ciutadà, i per això nosaltres, els periodistes, acomplim amb una doble obligació: informar i contrastar les fonts perquè aquells qui han de ser informats, i desprès prendre decisions, ho facin amb tota la millor i més qualificades dades, comptant amb el màxim de punts de vista possible.
El nostre país en depèn justament d’aquest factor, i aquell qui primer està obligat a acomplir-ho, avui no sembla en disposició de respondre. Els ciutadans estem esperant...
dimarts, 15 de març del 2011
Una imatge i mil paraules
Mentre esperem l’entrevista al President Bosch a “La Butaca”, ens arriben nous documents que s’afegeixen als que ja teníem. Aquesta vegada, a més, són documents audiovisuals que aporten versemblança als fets. Les persones que apareixen, els llocs i les situacions en que els trobem són d’extremada importància per a la informació.
A vegades em pregunto, com podem les persones ser tan fràgils en la nostra actuació diària, per caure en paranys morals i personals.
És clar que el seguiment d’alguns personatges públics i de les anomenades “celebrities” és també una qüestió a revisar per part dels mitjans, en especial pels “paparazzi”, veritables “pirates de la informació” però sense els quals, mai no haguéssim sabut informacions importants. Alhora que també poden provocar resultats nefastos, com de tots es sabut. Com s’arriba doncs a l’equilibri?
Com a periodistes hem de saber destriar el gra de la palla.
La tasca dels caçadors d’imatges, els paparazzi, és una feina dura que només s’entèn perquè la sofisticació dels mitjans i la capacitat de generar notícies és abassegadora, i el públic està acostumat a engolir informació de forma ràpida i continuada.
Amb l’exposició personal els polítics es posen al nivell del carrer, del que pot fer qualsevol ciutadà, i aquesta visibilitat és la que busquen els paparazzi.
Ha arribat però, un punt de no retorn quan els mateixos ciutadans amb els seus mòbils són capaços de fer una part del que fins ara els paparazzi feien, però la situació és la mateixa: les persones amb visibilitat i responsabilitats públiques han de vetllar per què i com ho fan; i els documents de que disposem així ho corroboren, President Bosch.
A vegades em pregunto, com podem les persones ser tan fràgils en la nostra actuació diària, per caure en paranys morals i personals.
És clar que el seguiment d’alguns personatges públics i de les anomenades “celebrities” és també una qüestió a revisar per part dels mitjans, en especial pels “paparazzi”, veritables “pirates de la informació” però sense els quals, mai no haguéssim sabut informacions importants. Alhora que també poden provocar resultats nefastos, com de tots es sabut. Com s’arriba doncs a l’equilibri?
Com a periodistes hem de saber destriar el gra de la palla.
La tasca dels caçadors d’imatges, els paparazzi, és una feina dura que només s’entèn perquè la sofisticació dels mitjans i la capacitat de generar notícies és abassegadora, i el públic està acostumat a engolir informació de forma ràpida i continuada.
Amb l’exposició personal els polítics es posen al nivell del carrer, del que pot fer qualsevol ciutadà, i aquesta visibilitat és la que busquen els paparazzi.
Ha arribat però, un punt de no retorn quan els mateixos ciutadans amb els seus mòbils són capaços de fer una part del que fins ara els paparazzi feien, però la situació és la mateixa: les persones amb visibilitat i responsabilitats públiques han de vetllar per què i com ho fan; i els documents de que disposem així ho corroboren, President Bosch.
dimarts, 8 de març del 2011
A "la Butaca"
Mentre estic preparant l’entrevista que ens ha concedit el President Bosch dins el programa “La Butaca”, repasso tot els documents que tenim i l’esgarrifança davant el que pot arribar a succeir és cada vegada més gran. Les preguntes s’apleguen a la pantalla de l’ordinador i les meves mans al teclat es mouen amb celeritat:
Quin coneixement tenia vostè del que està passant?
Com ha arribat un president com vostè a aquesta situació?
La política està en suspensió de pagaments morals?
Els ciutadans necessiten tenir certeses sobre tots aquells que decideixen per ells i sobre la feina que fan; el moment requereix de fermesa i convicció per part dels qui tenen la més alta responsabilitat política del país. Han de demostrar que es creuen en el rendiment de comptes, en que la política és per a beneficiar a la societat i no només a una part d’ella. Que les posicions són difícils de mantenir en situacions de crisi econòmica, de malestar social, és cert, però més cert encara és que en aquestes circumstàncies, l’honorabilitat i el respecte pel votant han de ser encara més grans.
Com arriba un alt responsable polític a un càrrec com el de President del Govern? Es queden pel camí totes les prevencions, totes les normes, tot el rigor? Hem d’assumir els ciutadans que una part de les clavegueres de l’estat són necessàries? Aquest és un discurs barroer que no porta enlloc. La moral sempre ha de prevaldre davant la pèrdua de valors referents, i el President Bosch és el paradigma del que estem veient. Un perfil professional indiscutible, una trajectòria brillant per anar a raure en la més fosca de les situacions? No és de rebut. Esperem les seves respostes President, a “la Butaca”, davant dels ciutadans.
Quin coneixement tenia vostè del que està passant?
Com ha arribat un president com vostè a aquesta situació?
La política està en suspensió de pagaments morals?
Els ciutadans necessiten tenir certeses sobre tots aquells que decideixen per ells i sobre la feina que fan; el moment requereix de fermesa i convicció per part dels qui tenen la més alta responsabilitat política del país. Han de demostrar que es creuen en el rendiment de comptes, en que la política és per a beneficiar a la societat i no només a una part d’ella. Que les posicions són difícils de mantenir en situacions de crisi econòmica, de malestar social, és cert, però més cert encara és que en aquestes circumstàncies, l’honorabilitat i el respecte pel votant han de ser encara més grans.
Com arriba un alt responsable polític a un càrrec com el de President del Govern? Es queden pel camí totes les prevencions, totes les normes, tot el rigor? Hem d’assumir els ciutadans que una part de les clavegueres de l’estat són necessàries? Aquest és un discurs barroer que no porta enlloc. La moral sempre ha de prevaldre davant la pèrdua de valors referents, i el President Bosch és el paradigma del que estem veient. Un perfil professional indiscutible, una trajectòria brillant per anar a raure en la més fosca de les situacions? No és de rebut. Esperem les seves respostes President, a “la Butaca”, davant dels ciutadans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)