La raó de ser del periodisme

Quan vaig començar a estudiar periodisme, una de les coses que em fascinava era la possibilitat que aquesta professió podia oferir-me de conèixer persones diferents, d’altres àmbits, noves realitats; que sense el pretext d'haver d'informar-ne segurament no podria conèixer.
Aquesta necessitat professional d'haver d'estar sobre la notícia t'aproxima al poder, a les celebritats; molt a prop d’aquelles persones per les quals es pot sentir atracció, personalitats rellevants que han fet coses importants i que mereixen ser conegudes i reconegudes.

Amb la perspectiva que aporten els anys professionals, és justament aquesta relació entre periodistes i poderosos la que més i millor hem de preservar i vigilar.

Quan ets periodista, i exerceixes de bon periodista, pots conèixer amb facilitat la façana neta i polida dels personatges públics; però també, i en aquí trobem la clau de volta del problema, coneixes el costat fosc d’aquells que són admirats i reconeguts per tota la societat. Aquesta doble possibilitat és la que fa de la nostra professió una de les més arriscades, ja que constantment posa en judici de qüestió la capacitat de discernir d'entre el què s'ha d'informar i el que no es pot informar, o no és informació.

La decisió del fins a on expliques i el què expliques és el que ens aportarà valor o no a la feina del periodista. Amb quines paraules expresses el que saps, i amb quins silencis calles el que t’han dit. I com expliques la sensació de traició que aquest silenci provoca?

No ens podem amagar sempre sota l’equidistància. Arriba el moment on decideixes que el que tens a les mans s’ha de fer públic, i assegurar-nos-en abans de que el que expliques respon a la veritat és la nostra responsabilitat d'una feina ben feta. Però saber quin és el moment i com ho hem de fer, la part més dura de la professió periodística.

El periodisme ha de ser la consciència de la societat, i per tant, els primers a tenir consciència hem de set nosaltres, els que som periodistes.

Els límits de la proteccióals càrrecs públics

El paper del periodisme és cada vegada més complexe. Em plantejo com la forma amb la que expliquem les notícies va directament relacionada amb com les vivim, i en això, hi ha temes que són inevitablement punyents. En l’affaire de Desclassificats que relaciona al President Bosch amb un tèrbol assumpte, és cabdal fins a quin punt estem disposats a viure amb el que sembla que pot haver passat.

La nostra pròpia consciència ens ha de permetre prendre decissions a l’hora d’explicar els fets, per molt importants que en puguin ser les conseqüències.

Pot un president del govern amagar-se darrera el seu càrrec per a esquivar la seva responsabilitat?
I més quan les acusacions són tan aclaparodores?
La protecció que un càrrec institucional proporciona a les persones que l'ostenten és fonamental per protegir la institució i la feina del servei públic; però tambe és veritat que tot té el seu límit, i aquesta és la disjuntiva. On posem els limits?

Segurament el que estem vivint aquests dies amb el cas del President Bosch és una mostra de que el paper del periodisme en política és una de les claus per a discernir fins a quin punt les responsabiltiats s’han d’assumir per part dels responsables polítics.

Està el President Bosch preparat per assumir-les?
En el camp del periodisme, i com a professionals, hem de ser conscients de que tot el que trasmetem com a informació ha d’estar basat en la versemblança, i en aquest cas, especialment! És per això que la nostra obligacio és la d'informar, per molt terribles que siguin els fets i pitjors les seves conseqüències.

Ciutadans davant la informació

Quan els ciutadans es vegin davant de les informacions que mostrarem, quina serà la seva reacció?

M’ho he preguntat moltes vegades, desprès de llegir i rellegir tota aquesta documentació exclusiva de que disposem. En general, la pregunta té rellevància.
Com han d’actuar els ciutadans? Si el seu màxim responsable polític, qui vetlla perquè la nostra societat funcioni, qui té l’encàrrec de ser el primer en demanar explicacions a qui no acompleixi amb les seves obligacions, és el primer en no complir-les. Aquesta és una situació terrible perquè no només està en entredit el que pugui fer el President Bosch, també ho està la pròpia organització política, els partits que la sustenten, la democràcia i el funcionament de tot un país.

Caldran eleccions anticipades?
Alguns ja s’estan postulant com a recanvi de qui sembla en el final d’una brillant carrera política, però no serà massa aviat?

La paraula sempre l’ha de tenir el ciutadà, i per això nosaltres, els periodistes, acomplim amb una doble obligació: informar i contrastar les fonts perquè aquells qui han de ser informats, i desprès prendre decisions, ho facin amb tota la millor i més qualificades dades, comptant amb el màxim de punts de vista possible.

El nostre país en depèn justament d’aquest factor, i aquell qui primer està obligat a acomplir-ho, avui no sembla en disposició de respondre. Els ciutadans estem esperant...

Una imatge i mil paraules

Mentre esperem l’entrevista al President Bosch a “La Butaca”, ens arriben nous documents que s’afegeixen als que ja teníem. Aquesta vegada, a més, són documents audiovisuals que aporten versemblança als fets. Les persones que apareixen, els llocs i les situacions en que els trobem són d’extremada importància per a la informació.

A vegades em pregunto, com podem les persones ser tan fràgils en la nostra actuació diària, per caure en paranys morals i personals.

És clar que el seguiment d’alguns personatges públics i de les anomenades “celebrities” és també una qüestió a revisar per part dels mitjans, en especial pels “paparazzi”, veritables “pirates de la informació” però sense els quals, mai no haguéssim sabut informacions importants. Alhora que també poden provocar resultats nefastos, com de tots es sabut. Com s’arriba doncs a l’equilibri?

Com a periodistes hem de saber destriar el gra de la palla.
La tasca dels caçadors d’imatges, els paparazzi, és una feina dura que només s’entèn perquè la sofisticació dels mitjans i la capacitat de generar notícies és abassegadora, i el públic està acostumat a engolir informació de forma ràpida i continuada.
Amb l’exposició personal els polítics es posen al nivell del carrer, del que pot fer qualsevol ciutadà, i aquesta visibilitat és la que busquen els paparazzi.

Ha arribat però, un punt de no retorn quan els mateixos ciutadans amb els seus mòbils són capaços de fer una part del que fins ara els paparazzi feien, però la situació és la mateixa: les persones amb visibilitat i responsabilitats públiques han de vetllar per què i com ho fan; i els documents de que disposem així ho corroboren, President Bosch.

A "la Butaca"

Mentre estic preparant l’entrevista que ens ha concedit el President Bosch dins el programa “La Butaca”, repasso tot els documents que tenim i l’esgarrifança davant el que pot arribar a succeir és cada vegada més gran. Les preguntes s’apleguen a la pantalla de l’ordinador i les meves mans al teclat es mouen amb celeritat:

Quin coneixement tenia vostè del que està passant?
Com ha arribat un president com vostè a aquesta situació?
La política està en suspensió de pagaments morals?

Els ciutadans necessiten tenir certeses sobre tots aquells que decideixen per ells i sobre la feina que fan; el moment requereix de fermesa i convicció per part dels qui tenen la més alta responsabilitat política del país. Han de demostrar que es creuen en el rendiment de comptes, en que la política és per a beneficiar a la societat i no només a una part d’ella. Que les posicions són difícils de mantenir en situacions de crisi econòmica, de malestar social, és cert, però més cert encara és que en aquestes circumstàncies, l’honorabilitat i el respecte pel votant han de ser encara més grans.

Com arriba un alt responsable polític a un càrrec com el de President del Govern? Es queden pel camí totes les prevencions, totes les normes, tot el rigor? Hem d’assumir els ciutadans que una part de les clavegueres de l’estat són necessàries? Aquest és un discurs barroer que no porta enlloc. La moral sempre ha de prevaldre davant la pèrdua de valors referents, i el President Bosch és el paradigma del que estem veient. Un perfil professional indiscutible, una trajectòria brillant per anar a raure en la més fosca de les situacions? No és de rebut. Esperem les seves respostes President, a “la Butaca”, davant dels ciutadans.

Factors d'interès periodístic

Què ens atrau d'una notícia? El que és important d'una notícia va estretament relacionat amb el moment en el que es coneix un fet i mai quan es va produir realment aquest fet. Quan una cosa passa a ser de domini públic, aleshores és noticia.

Un fet execrable pot ser amagat durant molts anys, segles fins hi tot! Fins que un dia l'arqueologia en desenterrarà els ciments i sortirà a la llum. L'arqueòleg desenterra amb paciència i pinzell allò que el temps va tapar, i el llegat del passat es transforma en notícia als nostres ulls, en ple segle XXI.

Aquesta és la meva feina, estirar suaument el fil de la veritat, amb constància però sense brusquedats; amb paciència, però sense defalliment. Quan el teu enemic pot ser la persona més poderosa en el control dels mitjans del nostre país cal molt de coratge per a fer el que he fet.

Sr. Cáceres. el Secretari de Premsa del Govern


Sembla ser que finalment el Secretari de Premsa del Govern s'ha avingut a concedir-me un cara a cara amb el President. Una entrevista en exclusiva i de poc més d'una hora al meu programa "La Butaca". Serà un espai on farem un treball d'arqueologia: desenterrarem el passat, un passat que fa ja més de dos anys que investigo, i l'afer "Desclassificats" sortirà a la llum. Aleshores farem notícia.